I rodo el món cada dia, mirant des de dalt el pas del temps.

Totes les morts d’aquell hivern queden enrere, els arbres floreixen brindant de nou a la vida pròxima.

I mentre aquella vella senyora anà a buscar el pa, la vella gata l’esperava a la finestra.

Amb l’esperança de que algun dia em donin llibertat, els meus cants seran de la més pura felicitat.

I mentre aquell padrí explicava heroics moments de la seva vida, amb el cor cansat de bategar, deixà aquelles paraules a les orelles de la família que mai més tornaria a visitar.

Només em queda el record, d'aquella vegada que em van pintar de blau...

Sola, abandonada i trista.

Parlarem de tu i de mi, i dels altres si cal.

Tot envelleix, tot es fa bell.

Els llençols ja estan nets.

Mai més ningú hi podrà seure...

Tanca bé, que no puguin entrar!